Katarina Jovanovic, soprano
Nigel Foster, piano

Richard Strauss: 6 lieder / Frederic Mompou: Becquerianes / Giuseppe Verdi: Àries «Ecco l’orrido campo» i «Ma dall’arido stelo divulsa» (de l’òpera Un ballo in maschera) / Àries «Mia madre… Piangea cantando» i «Ave Maria» (de l’òpera Otello) / Àries «Tacea la notte placida» i «Di tale amor che dirsi» (de l’òpera Il trovatore.

L’assoliment d’una unitat artística que encaixi paraula i música ha estat, possiblement, una de les obsessions més recurrents al llarg de la història de la música occidental. Partint d’aquesta idea, la soprano sèrbia Katarina Jovanovic ens proposa comprovar com s’ha plasmat aquesta obsessió en els mons de la cançó i de l’òpera de Verdi. Si en la primera part serem convidats a gaudir de la florescència lírica de Richard Strauss, que hem d’entendre des de les coordenades estètiques del modernisme i el simbolisme, les Becquerianes (1971) de Frederic Mompou ens acostaran la vehemència expressiva d’una obra marcada per un puntillisme i un breu toc colorista que materialitzen musicalment la lectura de sis poemes de Gustavo Adolfo Bécquer, un dels principals representants del romanticisme hispànic.

En la segona part, les grans àries per a soprano dramàtica d’òperes com ara Il trovatore, Un ballo in maschera o Otello no només ens permetran gaudir de les evolucions d’una soprano que l’any 2000 va ser guardonada amb el primer premi del Concurs Internacional Montserrat Caballé, sinó també constatar la progressió que el llenguatge verdià va experimentar arran de l’obsessió del compositor per assolir versemblança dramàtica en tot allò que succeïa a l’escena.